divendres, 2 d’octubre del 2009

59 - Tema 59: La literatura d'avantguarda de principis del segle XX
58 - Tema 58: La literatura dels noucentistes
57 - Tema 57: El Noucentisme. Pensament i evolució
68 - Tema 68: El realisme històric i la poesia social
55 - Tema 55: La poesia i el teatre modernista
54 - Tema 54: El Modernisme. Pensament i evolució
71 - Tema 71: Els gèneres principals de la literatura de masses: el relat d'aventures, la narració fantàsti...
69 - Tema 69: La crítica, l’assaig i els llibres de memòries contemporanis
67 - Tema 67: La novel·la i el conte de postguerra
66 - Tema 66: El teatre a partir de 1939
39 - Tema 39: Ramon Llull i el naixement de la prosa
40 - Tema 40: La historiografia medieval. Les quatre grans cròniques
41 - Tema 41: La prosa religiosa i moralitzant dels segles XIV i XV
42 - Tema 42: Jaume Roig i l'anomenada «Escola Satírica Valenciana»
43 - Tema 43: L’Humanisme. Bernat Metge i Antoni Canals
44 - Tema 44: Ausiàs March i la lírica dels segles XIV i XV
45 - Tema 45: Joan Roís de Corella. La valenciana prosa
46 - Tema 46: Els llibres de cavallers. «Curial e Güelfa». «Tirant lo Blanch»
47 - Tema 47: El teatre medieval: el «Cant de la Sibil·la». Les consuetes. «El misteri d'Elx»
48 - Tema 48: La literatura popular fins al segle XX
50 - Tema 50: El Romanticisme i la Renaixença. Pensament i evolució
51 - Tema 51: La poesia del segle XIX
52 - Tema 52: El teatre del segle XIX. Teatre romàntic i teatre popular
53 - Tema 53: La narrativa del Romanticisme al Naturalisme
56 - Tema 56: La narrativa modernista
65 - Tema 65: El periodisme al segle XX
60 - Tema 60: El conte entre el Modernisme i 1939
61 - Tema 61: La literatura valenciana des de principi de segle fins al 1939
62 - Tema 62: El teatre des del Modernisme fins al 1939
64 - Tema 64: La novel·la psicològica

dissabte, 12 de setembre del 2009

LA MODALITZACIÓ I LA DIXI

La modalització i la dixi, la impersonalitat i la polifonia textuals.

Hem considerat que pagava la pena deixar els primers apunts d'ampliació sobre l'adequació, la coherència i la cohesió textuals en este blog per tal com pot esdevenir la manera com tots compartim el material teòric i puguem fins i tot fer-hi consultes i preguntes de comprensió. Sense la pràctica amb textos reals on aplicar tanta classificació, este marc teòric aparenta ser una mica complicat. Això no obstant, cal donar-se temps per a entendre estos quatre apartats força importants de l'adequació. Aquests apunts són un extracte resumit d'algun capítol del llibre Text i Gramàtica: teoria i pràctica de la competència discursiva, les autores del qual són: Maria Conca, Adela Costa, M.Josep Cuenca i Gemma Lluch. Va aparéixer l'any 1998 a l'editorial Teide. S'ha de reconéixer que resulta un manual molt interessant per a ampliar i practicar les nocions per al comentari que es tracten a classe. Finalment, ací teniu, doncs, els resums de sengles capítols.

LA MODALITZACIÓ

El concepte de modalització abraça una gamma extensa d'elements lingüístics i no lingüístics que vehiculen les actituds, creences, apreciacions, opinions i intencions de l'emissor respecte a l'enunciat. La modalització és, doncs, el fenomen que dóna compte de la manera com l'emissor incorpora a l'enunciat marques de la seua presència i, de vegades, també la del receptor. Aquest concepte ens remet al de discurs subjectiu, típic de la narració, d'unes memòries, d'un diari personal o d'un article d'opinió. La subjectivitat d'un discurs és directament proporcional a la quantitat d'elements modalitzadors que conté.

Marques de modalització:

1. Fenòmens d'èmfasi: focalitzar, manifestar valoracions positives o negatives, incredulitat, ironia, sorpresa, etc. Típic de la llengua oral. Exemples: Ah! és ben interessant allò que expliques! La teua O-BLI-GA-CI-Ó és compartir amb mi les faenes de casa.
2. Les modalitats oracionals no assertives (interrogativa, exhortativa, exclamativa, dubitativa i desiderativa) tenen funció modalitzadora. Exemples: Què vols? Vine cap a casa! És magnífic! Deu ser difícil d'aprovar. Desitge que ho faces bé.
3. Afixos, prefixos i sufixos que expressen un judici subjectiu de grandesa o petitesa, afecte, menyspreu, etc. Solen ser els augmentatius, diminutius, pejoratius i superlatius. Exemples: homenet, ventijol, pardaliu, poetastre, veuarra, senzillíssim, redolent, superfàcil, arxisabut.
4. Elements lèxics de categoria gramatical diferent que tenen com a missió evidenciar els propòsits i les valoracions de l'emissor.
-Verbs performatius: felicitar, lamentar, opinar, criticar, etc.
-Verbs valoratius: responsabilitzar, solidaritzar, enganyar, meréixer, pretendre.
-Substantius valoratius: llàstima, admiració, lleialtat, noblesa, esperança, dolor.
-Adjectius valoratius: magnífic, sincer, perfecte, trist, rialler.
-Adverbis i sintagmes preposicionals valoratius: desesperadament, amb eficàcia...
-Alguns quantificadors: molt, poc, massa, gens, força, prou, bastant...
5. Les interjeccions: ah!, oh!, uf!, hurra!, ca!, carall!, òndia!, diantre!, llàstima!...
6. Les unitats fraseològiques: locucions, fórmules rutinàries i proverbis. Exemples: vaques flaques (escassesa), clar i net (transparent), sa i estalvi ( il·lès); per molts anys, i vosté que ho veja, ací pau i allà glòria, ja ho crec, clar que sí, ni de bon tros, paraula d'honor; el ruc callat, per savi és reputat; més val vestir sants que despullar borratxos.
7. Algunes figures retòriques, que no sols s'usen en literatura sinó també en la llengua oral, com ara la interrogació i l'exclamació retòriques, la metàfora, la hipèrbole, la comparació o la ironia. Exemples: Per què la vida és tan ingrata? Què he fet jo per a ser tan infeliç? Aquest xic és un ase, o, només li falta la cua per a ser un ase. Li ix foc pels ulls i serps per la boca, cada vegada que es posa així, tremole com una fulla (metàfores). La cara que fem quan dormim és involuntària. No se'ns ha de tenir en compte (ironia de Joan Fuster).
8. L'alternança de codi també pot manifestar en certs contextos una valoració del que es diu. Es tracta del canvi d'una llengua per una altra. Exemple: El molt imbècil em va dir: "Pues no sé de qué se queja". Em respon sempre: "Ego sum qui sum" i m'aguante.

LA DIXI PERSONAL

Parlem de dixi personal quan algun element de l’enunciat remet a les persones de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. Les marques lingüístiques de dixi personal són de tres tipus: pronoms personals (forts i febles) de 1a i 2a persona, morfemes verbals de 1a i 2a persona, possessius de 1a i 2a persona. Només en certes situacions on una tercera persona es troba en el context i l’emissor l’assenyala, poden utilitzar-se aquests pronoms dícticament: Vull parlar amb ella (assenyalant una dona).

Els pronoms de 1a i 2a persona del plural, i en correspondència els morfemes verbals i els possessius, poden presentar diversos valors discursius. Nosaltres (ens, -nos, nostre...) es un terme polisèmic i ambigu. S’esquematitza així:
Nosaltres = jo + 0 : majestàtic (reis) o de modèstia (en textos tècnics)
+ tu (+ tu...): inclusiu ─l’emissor implica el receptor. + ell (+ ell...): exclusiu ─l’emissor no compta amb el receptor.
+ tu + ell (+ tu + ell...): global ─pot incloure el receptor i d’altr.
+ tota la comunitat : universal.

La dixi social: les marques que específicament indiquen la relació entre els interlocutors es denominen díctics socials. Quan la relació és de distància, es requereix l’ús de fórmules de tractament formal: vosté, vós. Però hi ha altres marques no pronominals com l’ús del nom i el cognom, la utilització de títols com ara senyor/a, doctor, excel·lentíssim i magnífic senyor rector, president/a, etc. Si la relació és de proximitat, s’utilitza el tractament de tu i un s’adreça al receptor pel nom directament, no pel cognom: Hola Pep, sóc la Marta, etc. Aquestes formes poden considerar-se elements díctics, atès que remeten a les persones de l’enunciació, però es consideren una dixi diferent de la persona pel fet que no assenyalen directament els interlocutors, sinó el tipus de relació que hi ha entre ells.

LA DIXI ESPACIAL

L’espai de l’enunciació és aquell que es determina des de la perspectiva dels interlocutors, és a dir, és el lloc on es produeix l’acte comunicatiu, i a partir del qual concebem la resta de llocs del discurs, per proximitat i per llunyania. Les marques díctiques d’espai són els demostratius espacials i els adverbis i locucions adverbials de lloc. Els demostratius espacials poden correspondre a tres classes gramaticals diferents: els determinants (aquest, aqueix, aquell, este, eixe, en aquesta ciutat, etc.), els pronoms neutres (açò, això, allò) i les proformes adverbials (ací, aquí, allí/allà).

LA DIXI TEMPORAL

El temps del discurs es pot considerar en tres moments: l’ara enunciatiu, l’abans d’ara i el després d’ara. Les marques que assenyalen aquesta temporalitat poden manifestar-se sota la forma d’adverbis temporals, sintagmes nominals amb demostratius o morfemes verbals. En el primer grup, incloem elements com avui, demà, ahir, ara, aquesta vesprada, dilluns, fa vuit dies, en un mes, enguany, l’any vinent... Els temps díctics són el present, el perfet i el futur d’indicatiu. No confonguem amb els elements anafòrics: el lendemà, l’any següent...

LA DIXI TEXTUAL

És l’ús d’una forma díctica que remet a un element aparegut al text, la qual, en aquest sentit, s’utilitza com a anafòrica: «Van dir que cal invertir en processos de reciclatge. Això no és nou / Aquesta idea no és nova.» El pronom díctic això i el demostratiu aquesta seguit del nom general idea reprenen el contingut semàntic de la frase anterior i alhora indiquen proximitat en el text, el text és identificat com un lloc, d’ací la funció díctica –i no fòrica.

LA IMPERSONALITAT

Hi ha molts textos en què no apareixen les marques díctiques de persona ─la presència dels interlocutors─ . Això ocorre quan l’emissor decideix no mostrar-se a través dels enunciats que construeix i tampoc no implica el receptor en el seu discurs. En aquest cas l’emissor es distancia del que diu i respecte a qui ho diu. Aleshores parlem de discurs «objectiu», caracteritzat per abundància d’estructures impersonals. Els exemples més significatius es donen en els anomenats textos científics, especialitzats i divulgatius. Les fórmules lingüístiques que anomenem fórmules d’impersonalització són principalment les següents:

Les construccions impersonals reflexes, oracions amb un subjecte genèric, que contenen el pronom es com a marca de subjecte indeterminat i apareixen sempre en 3a persona del singular: «Es parla constantment de la mala qualitat de determinats productes alimentaris, però no es fa res per tal de posar-hi remei.»
Construccions de subjecte indeterminat corresponent a hom, o amb sintagmes nominals de caràcter genèric com ara la gent, tothom, algú: «Algú podrà pensar que és bo fumar.»
Construccions esdevenimentals, que descriuen successos i no accions realitzades per algun subjecte en concret. Tenen els predicats amb haver-hi, caldre, fer falta: «Hi va haver molta gent en la festa del meu aniversari.»
Construccions amb el verb semblar / parèixer: «Sembla que vindran avui.»
Interpretació impersonal d’un verb conjugat mitjançant la 3a del plural, la 1a del plural o la 2a del singular o plural: «Truquen a la porta». «M’han posat una multa». «En valencià posem accent als mots esdruíxols». «Quan penses en estes coses, no pots fer més que tremolar». El caràcter indeterminat pot donar-se per ignorància de l’emissor, per indiferència, perquè se’l vol ocultar intencionadament o perquè es vol fer referència a un agent global.
Algunes construccions d’infinitiu el subjecte semàntic del qual s’interpreta com a genèric: «Cridar no ajuda gens a resoldre els problemes».
Les oracions passives produeixen un efecte paral·lel al de les impersonals: el fet de destacar l’objecte de l’acció verbal fa que es deixe en segon lloc o fins i tot s’obvie el subjecte lògic (l’agent). Aquesta equivalència es veu clara si comprovem la relació entre les oracions passives i la impersonal següents:
Les seues aptituds foren molt valorades (pel tribunal). O. Passiva.
Les seues aptituds es van valorar molt. O. Passiva reflexa.
Es va valorar molt les seues aptituds. O. Impersonal.

EL DISCURS CITAT I LA POLIFONIA: VEUS DEL DISCURS

Parlem de discurs citat quan l’emissor d’un enunciat incorpora explícitament un altre enunciat, el qual correspon a una altra veu, a un altre emissor previ. La presència d’aquesta veu o de diverses veus diferents de la de l’emissor s’assenyalen en el text mitjançant mecanismes diversos com és l’aparició d’un verb de locució (dir, declarar, afirmar, confessar...), les marques de subordinació substantiva o gràfiques, com les cometes i els dos punts:
a.- [Pere diu] Lluïsa em va va dir: «Demà no podré anar a classe.»
b.- [Pere diu] Lluïsa em va va dir que l’endemà no podria anar a classe.

L’operació d’incorporar paraules d’altri al propi discurs no consisteix tant a citar un enunciat, unes paraules, com a citar una enunciació, és a dir, una situació comunicativa pròpia i distinta de la situació enunciativa actual, amb els consegüents canvis.

El discurs citat és la manifestació més usual de la polifonia. Aquest concepte, d’abast més general que l’anterior, fa referència a la possibilitat d’advertir en alguns enunciats la presència d’una o altres veus diferents de la de l’emissor, tot i que no s’utilitzen marques gramaticals de citació per a identificar-les. En aquest cas, l’emissor pot citar frases, expressions, proverbis, refranys, eslògans publicitaris, fragments literaris, fílmics o televisius, frases àmpliament conegudes de personatges públics que pressuposa que coneix el receptor:
A: ─Desitja’m sort.
B: ─ Ei, que la força t’acompanye.
B2: ─(Com diuen les forces del bé de La guerra de les Galàxies, que la força t’acompanye).
En aquest exemple, no només se citen unes paraules, sinó tota una situació d’enunciació com l’explicada en la possible intervenció del parèntesi anterior.

Cal distingir el subjecte parlant del locutor d’un enunciat. El primer fa el paper de productor de l’enunciat; el segon correspon a la instància que assumeix la responsabilitat de l’acte de parla. La finalitat d’usar la polifonia als textos és d’assumir el que altres diuen, la de qüestionar o matisar les afirmacions d’altres i fins i tot la d’allunyar-se o desqualificar les afirmacions que s’incorporen al text polifònic. Més exemples:
─Em moriré, em morié, em moriré... Quina llàstima! (per a mi, sobretot)
(Joan Fuster, Consells proverbis i insolències)
En aquesta enunciació en eco (quan un interlocutor reprén una expressió d’un altre participant en la interacció, la repeteix o la parafraseja) respecte a una màxima general que ens recorda la nostra condició mortal, Fuster no nega el contingut de la màxima, però escenifica en el seu aforisme una acceptació merament resignada, i expressa tot seguit la seua actitud de disgust envers aquesta constatació. La dissociació entre “subjecte parlant” i “locutor” es representa ací per procediments subtils que, en el marc d’un microtext literari com és l’aforisme, insinuen la duplicitat enunciativa que és una de les claus de la ironia fusteriana.

dilluns, 7 de setembre del 2009

Acord veure DOCV

Interressant Gata de Gorgos

Interressant Gata de Gorgos

ACORD de 29 de juny de 2009, de la Comissió Territorial
dUrbanisme, relatiu a la modificació puntual núm. 9
de les normes subsidiàries (PL-04/2236) del municipi de
Gata de Gorgos (Alacant). [2009/9451]

Us el deixe per si voleu consultar

viernes, 04 de septiembre de 2009 a las 21:41

INFRACCIONS URBANÍSTIQUES

INFRACCIONES URBANISTICAS, VAN APARECIENDO EN GATA DE GORGOS!!! APARECERAN MÁS??

INFRACCIONES URBANISTICAS, VAN APARECIENDO EN GATA DE GORGOS!!! APARECERAN MÁS??
Esto se supone - PRESUNTAMENTE- que viene del anterior Gobierno presedido por el PSPV
http://www.diarioinformacion.com/marina-alta/2009/09/04/sindic-pide-aclare-expediente/927294.html

GATA DE GORGOS
El síndic pide que se aclare un expediente
REDACCIÓN Por segunda vez, y tras manifestar que el ayuntamiento no ha cumplido la resolución dictada por esta institución a finales del 2007, un ciudadano se ha dirigido al Síndic de Greuges, para denunciar una infracción urbanística, la cual consiste en la realización de obras sin licencia en suelo no urbanizable, dentro de las áreas agrícolas de la zona de amortiguación de impacto del Parque Natural del Montgó.
Ante esta situación, el ayuntamiento no ha finalizado todavía los preceptivos expedientes de restablecimiento de la legalidad urbanística y sancionador (paralización de las obras, requerimiento de legalización y, en su caso, orden de demolición e imposición de la correspondiente multa).
En la investigación efectuada por esta institución, el ayuntamiento no alegaba nada en relación a la denuncia formulada por el autor de la queja en punto a que "la Consellería ha emitido dos informes desfavorables que impiden la legalización de la construcción". Tampoco detalla el consistorio qué informes sectoriales se han pedido y en qué fecha, y ello, para comprobar si el procedimiento de otorgamiento o denegación de la licencia de obras se encuentra paralizado justificada o injustificadamente.
De acuerdo con la ley, el plazo más largo que se contempla para el otorgamiento de licencias es de tres meses. En este caso han transcurrido 19 meses.

dimarts, 16 de juny del 2009

diumenge, 14 de juny del 2009

dilluns, 8 de juny del 2009

Esquema de textos Pau

Aquí us deixe esquemàticament els textos que han sortit del 2002-2008 a la Selectivitat

2002
Setembre: "litrones al carrer"
Juny: "Tecnología"

2003
Setembre: "la guerra d'Iraq......"
Juny: "Em sent indi"

2004
Setembre: "Pena de mort a E. Iglesias"
Juny: "La revolta de l'antipub al metro de París"

2005
Setembre: "La mirada"
Juny: "La cohesió lingüística"

2006
Setembre: "La intel.ligència no és a casa"
Juny: "De buit en buit"

2007
Setembre: "Setge, escola i família"
Juny: "Els factors polítics"

2008
Setembre: "A Pequin sense carmanyoles."
Juny: "Val més dedicar les hores de català a l'estudi de l'anglés"

Si desitgeu baixar-ne algun, aneu a l'enllaç de webs de la meva pàgina "models d'exàmens i os remetrà a la pàgina de la Universitat


dissabte, 30 de maig del 2009